La companyia de software, Eastgate
Systems, en 1982 va crear per als escriptors un programa per a la creació d’hipertextos,
Story Space. Els primers hipertextos creats amb aquest programa es consideren
avui dia hiperficció clàssica: Afternoon (1987) i Twilight (1997), de Michael Joyce, Victory (1993) de Stuart Moulthrop i Patchwork Girl (1995) de Shelley Jackson. Més actuals són: Califia (2000) de M.D. Coverley’s i Figurski at Finhorn on Acid (2001) de
Richard Holeton.
La diferència dels primers hipertextos als actuals es centra
en el recurs multimèdia que empren els darrers, el text no és l’únic recurs que
disposa l’escriptor, imatges en moviment, fotografies, sons, etc. es situen en
el mateix nivell que el text per a donar lloc a qualsevol expressió literària.
En aquest espai el lector i té molt a dir, mitjançant els diversos enllaços que
hi pot trobar, crear el seu propi hipertext, diferent cada cop que l’inicia, però
sempre dins dels límits que l’autor ha marcat (Joyce). George P. Landow,
defensava aquesta nova postura del lector en el seu llibre Hypertext. The Convergence of Critical Theory and Technology (Landon,
1992).
Enllaç a Afternoon (1987) de Michael Joyce: http://www.wwnorton.com/college/english/pmaf/hypertext/aft/index.html
Font: tesi doctoral de Raine Koskimaa sobre la literatura digital, publicat a Borràs, L. (ed.) (2005). Textualidades electrónicas. Nuevos escenarios para la literatura. Barcelona. Ed. UOC.
Rosa, si no ho interpreto malament en les lectures que hem fet sobre l’hipertext, sí que veig que el lector hi té la llibertat d’escollir els diferents recorreguts i camins de la lectura. Però, aquests camins, estant creats pel seu autor. Per tant, és una llibertat predeterminada.
ResponderEliminarRosa,
ResponderEliminarTot comparant la narrativa analògica amb la digital, sembla que la lectura feta sobre una pantalla digital resulta només parcial, feta a trossos, i a salts, funció de la presa del lector. Això és en essència la navegació per l'hipertext. Aquesta manera d'aprehendre la informació pot tenir com a conseqüència una manca de comprensió lectora. És a dir, que la lectura que fem de la pàgina digital és molt diferent de la que hom fa d'una pàgina escrita en paper, que és lenta i profunda, i constitueix la única base sòlida per a desenvolupar els més alts nivells cognitius.
Julià Naval
Rosa, la lectura hipertextual no és pot comparar amb la lectura textual (ja sigui en paper o en format digital). En l'hipertext cada enllaç, cada navegació ens permet cercar un camí diferent (malgrat hi hagi molts prefixats per l'autor), en canvi en la lectura textual tenim un espai limitat per la narració. Parlem, doncs, de coses diferents.
ResponderEliminarHola Jesús:
EliminarEntenc perfectament el que dius, no estic encontra dels Hipertextos, tot el contrari, però una cosa no treu l'altre. Tant consulto a Internet com llegeixo llibres. Però la concentració, la intimitat i no ser que més que hem donen els llibres no ho fa l'hipertext.
El llibre també et dona llibertat, te'l pots emportar a tot arreu i no necessites de tecnologia.
Fins aviat,
Rosa
Més reflexions sobre el tema: si llegim un llibre en paper, ho fem sense sortir de les seves pàgines. Si llegim un sistema hipertextual, encara que sigui de forma fragmentària, tampoc ens movem del "seu espai virtual" però que és ple de connexions.. (en els llibres, si no són una novel·la, per exemple, i són un assaig, també pots anar saltant-te les parts de forma fragmentada: primer l'índex i després te'n vas a llegir una part de tal o qual capítol)
ResponderEliminarMés reflexions sobre els temes que exposeu:
ResponderEliminarSi llegim un llibre "en paper" no sortim de les seves pàgines. Però si llegin un text hipertextual, tampoc sortin del seu espai virtual, però en aquest últim cas té més complexitat i abast. És com viure en una casa o en un palau ple d'estàncies.... tota una aventura, oi?