La companyia de software, Eastgate
Systems, en 1982 va crear per als escriptors un programa per a la creació d’hipertextos,
Story Space. Els primers hipertextos creats amb aquest programa es consideren
avui dia hiperficció clàssica: Afternoon (1987) i Twilight (1997), de Michael Joyce, Victory (1993) de Stuart Moulthrop i Patchwork Girl (1995) de Shelley Jackson. Més actuals són: Califia (2000) de M.D. Coverley’s i Figurski at Finhorn on Acid (2001) de
Richard Holeton.
La diferència dels primers hipertextos als actuals es centra
en el recurs multimèdia que empren els darrers, el text no és l’únic recurs que
disposa l’escriptor, imatges en moviment, fotografies, sons, etc. es situen en
el mateix nivell que el text per a donar lloc a qualsevol expressió literària.
En aquest espai el lector i té molt a dir, mitjançant els diversos enllaços que
hi pot trobar, crear el seu propi hipertext, diferent cada cop que l’inicia, però
sempre dins dels límits que l’autor ha marcat (Joyce). George P. Landow,
defensava aquesta nova postura del lector en el seu llibre Hypertext. The Convergence of Critical Theory and Technology (Landon,
1992).
Enllaç a Afternoon (1987) de Michael Joyce: http://www.wwnorton.com/college/english/pmaf/hypertext/aft/index.html
Font: tesi doctoral de Raine Koskimaa sobre la literatura digital, publicat a Borràs, L. (ed.) (2005). Textualidades electrónicas. Nuevos escenarios para la literatura. Barcelona. Ed. UOC.
